Com l’osteopatia pediàtrica acompanya el gateig i la marxa del teu nadó

Una de les frases que més escolto en consulta és aquesta: «El meu fill té deu mesos i encara no gateja, li passa alguna cosa?».

Gairebé sempre ve acompanyada d’un mòbil amb vídeos d’altres nadons del grup de WhatsApp que ja es desplacen per tota la casa, i d’una comparació que treu la son. Així que començo sempre igual: baixant el ritme i mirant el nadó, no el calendari del veí.

Perquè el desenvolupament motor no és una cursa amb una única línia de meta. És un procés amb molts camins possibles, i la meva feina no consisteix a empènyer el teu petit perquè arribi «a temps», sinó a comprovar que té llibertat de moviment per recórrer el seu propi camí.

Quan aquesta llibertat existeix, el cos sol trobar la manera. Quan alguna cosa la limita, és quan val la pena mirar amb calma.

En aquest article vull explicar-te, com ho faria a la civella, què és normal, què convé observar i en quin punt l’osteopatia pediàtrica pot donar un cop de mà.

Què diu l’evidència sobre les fites del gateig i la marxa

Aquí convé una dada que tranquil·litza moltes famílies. L’Organització Mundial de la Salut va publicar el 2006 un estudi de referència sobre el desenvolupament motor que va seguir 816 infants sans de diferents països, i una de les seves conclusions va ser precisament com de coherents i amples són les «finestres de normalitat» per a cada fita.

En termes pràctics, això és el que la literatura considera un marge habitual:

• Asseure’s sense suport: entre els 5 i els 9 mesos aproximadament.
• Gateig sobre mans i genolls: sol aparèixer entre els 6 i els 11 mesos, amb una mitjana al voltant dels 7-10.
• Posar-se dalt de peus amb suport: entre els 8 i els 12 mesos.
• Marxa independent: la forquilla habitual va dels 11-12 als 15 mesos, i es continua considerant dins de l’esperable fins a prop dels 18 en infants sense altres senyals d’alarma.

Hi ha un detall d’aquest mateix estudi de l’OMS que m’agrada compartir: al voltant del 4% dels infants mai no va gatejar sobre mans i genolls i així i tot va caminar amb total normalitat.

De fet, l’Acadèmia Americana de Pediatria ja no inclou el gateig clàssic com una fita obligatòria, perquè hi ha nadons que s’arrosseguen, altres que es desplacen asseguts i altres que passen directes a posar-se de peus.

Què em porto de tot això? Que la data exacta importa menys que la qualitat i la simetria del moviment. Un nadó que es mou poc però de forma harmònica i amb ganes d’explorar em preocupa molt menys que un que arriba a les fites «a la seva hora» però fent servir sempre el mateix costat del cos.

Per què el moviment a vegades es queda a mitges

El gateig no és un caprici evolutiu. És un treball integral: coordina braços i cames creuats, activa el tronc, organitza la informació entre els dos hemisferis del cervell i afina la coordinació entre l’ull i la mà que després servirà per a tasques tan diferents com escriure o abrochar-se un botó.

Perquè tot això passi, el nadó necessita una base: un cos que es mogui sense restriccions.

I aquí és on a vegades apareix el matís. Durant l’embaràs i el part, el cos del nadó travessa molta mecànica: postures mantingudes a l’úter, un canal del part estret, un part instrumentat amb ventosa o fòrceps, una cesària, una volta de cordó.

Res de tot això és necessàriament un problema, però pot deixar zones amb un poc menys de mobilitat de la desitjable. Una pelvis un xic rígid, una tensió a la base del crani, un maluc que rota millor cap a un costat que cap a l’altre.

El nadó, que és un geni de l’adaptació, compensa. I aquesta compensació és la que a vegades veiem convertida en un patró: el petit que sempre gira el cap al mateix costat, el que s’arrossega empenyent només amb una cama, el que rebutja la posició de panxa a terra perquè li resulta incòmode recolzar d’una determinada manera.

Osteopatia pediàtrica: què fem (i què no) quan el gateig costa

M’agrada ser molt clara amb això, perquè circula molta idea equivocada. L’osteopatia pediàtrica no «alinea» ni «col·loca» res, i sens dubte no fa cruixir un nadó.

Treballem amb tècniques manuals molt suaus, de l’ordre d’una carícia sostinguda, buscant retornar mobilitat a les zones que l’han perdut perquè el nadó tingui de nou totes les seves opcions de moviment disponibles.

En una valoració típica observo com es mou el teu petit a terra, com tolera estar de panxa a terra, si hi ha asimetries en girar el cap o en empenyer amb les cames, com està la mobilitat dels seus malucs i de la seva columna, i com respon el teixit a un contacte suau.

A partir d’aquí treballo les restriccions que trobi i, tan important com això, et dono pautes per a casa: com col·locar-lo per jugar, com afavorir el gir, com fer que el tummy time deixi de ser un drama.

Convé dir també què és honest esperar. La investigació sobre osteopatia en nadons és encara limitada i no permet prometre resultats garantits; el que sí que observem en consulta, i el que dona suport a la lògica de l’enfocament, és que alliberar tensions que restringeixen el moviment li posa les coses més fàcils al nadó perquè el seu propi desenvolupament faci la resta. Prefereixo dir-t’ho així, amb prudència, que vendre’t miracles.

Hi ha a més una combinació que veig constantment: la torticolis del lactant. Quan un nadó té el coll amb una preferència rotacional marcada, no només apareix el risc d’aplanament cranial (plagiocefàlia); també se’n ressenteix el gateig, perquè li costa recolzar i girar amb la mateixa soltesa cap a tots dos costats. Tractar aviat aquesta torticolis sol desbloquejar la resta de la seqüència motora.

Què pots fer a casa des d’avui

Abans de pensar en la consulta, hi ha molt de terreny que guanyes tu al saló de casa teva. Aquestes són les pautes que més repeteixo:

1. Terra, molt de terra: El millor gimnàs per a un nadó és una manta a terra amb espai per moure’s. Les mecedoretes, caminadors i seients que el mantenen «col·locat» li resten oportunitats de moure el cos lliurement.
2. De panxa a terra des del principi, en dosis petites: Comença amb estonetes curtes diverses vegades al dia, millor després de la soneta que amb gana o son. Pots posar-te tu de panxa a terra davant d’ell per motivar-lo.
3. Joguines que convidin a desplacer-se: Col·loca-les lleugerament fora del seu abast perquè tingui un motiu per moure’s cap a elles, i ves canviant-les de costat perquè no gira sempre igual.
4. Alterna el costat: Canvia’l de posició al bressol, ofereix-li el pit o el biberó per tots dos costats, acosta’t a ell des de direccions diferents. Tot el que trenqui l’asimetria suma.
5. Menys comparació, més observació: En comptes de fixar-te en si gateja o no, fixa’t en com es mou: fa servir els dos costats?, té curiositat per explorar?, el seu moviment és fluït o forçat?

Quan demanar una valoració

Cap d’aquests senyals no significa que estigui passant res de greu, però sí que val la pena que ho mirem amb un poc de mètode. Et suggereixo una valoració si observes:

• Que als 12 mesos no es desplaci de cap manera (ni gatejant, ni arrossegant-se, ni rodando).
• Una asimetria clara: fa servir sempre el mateix costat, gira el cap només cap a una direcció o arrossega una cama.
• Que rebutja sistemàticament la posició de panxa a terra o plora així que el col·loques.
• Rigidesa o, al contrari, una sensació de «nadó tou» amb poc tó quan l’agafes.
• Una pèrdua d’habilitats que ja havia aconseguit (per exemple, que deixés d’asseure’s sol).
• Un coll amb preferència marcada cap a un costat o un aplanament al cap.

En aquests casos, el primer sempre és comentar-ho amb el teu pediatre, que és qui porta el seguiment global del teu petit. L’osteopatia pediàtrica funciona en equip amb la pediatria, mai en el seu lloc. I si d’aquesta conversa surgeix la idea d’una valoració manual, soc aquí.

Preguntes que em feu sovint

• És dolent que el meu nadó es salti el gateig?
  No necessàriament. Com dèiem, hi ha infants que caminen sense haver gatejat mai i es desenvolupament amb total normalitat. El que observo no és tant si gateja, sinó si té llibertat per moure’s de forma simètrica. Si es salta el gateig però explora, roda i es desplaça amb soltesa per tots dos costats, no hi ha motiu d’alarma.
• Des de quina edat es pot tractar un nadó?
  Es pot valorar des de les primeres setmanes de vida. De fet, moltes famílies venen després d’un part complicat o quan noten que el petit té una preferència postural molt precoç. Les tècniques s’adapten per complet a la seva edat i sempre són suaus.
• Els caminadors ajuden a caminar abans?
  És una de les creences més esteses i, així i tot, no ajuden; fins i tot poden restar. El nadó necessita trepitjar, caure, tornar-ho a intentar i organitzar el seu equilibri des de terra. Un caminador li dóna una sensació de desplaçament que no entrena aquestes habilitats reals.
• Quantes sessions necessita?
  Depèn molt de cada cas. En situacions senzilles, amb una o dues valoracions i bones pautes per a casa sol bastar. Prefereixo treballar així, amb el mínim necessari, que plantejar-te plans eterns.

Ho mirem plegats

Si has arribat fins aquí amb aquestes preguntes voltant-te: «Vaig tard? Hauria de fer alguna cosa?».

Vull que et portis sobretot una idea: el desenvolupament del teu nadó té el seu propi ritme, i gairebé sempre el nostre paper és acompanyar, no forçar. Observa com es mou, dona-li terra i llibertat, i si alguna cosa no et quadra, ho valorem sense dramatismes.

A la nostra consulta a Sant Cugat del Vallès treballem amb nadons i les seves famílies cada setmana, i m’agrada que sortiu amb una explicació clara i dues o tres coses concretes a fer a casa. Si vols que fem una ullada al desenvolupament motor del teu petit, demana la teva valoració i ho mirem amb calma.

Aquest contingut té una finalitat divulgativa i no substitueix la valoració del teu pediatre ni d’un professional sanitari. Davant de qualsevol dubte sobre el desenvolupament del teu nadó, consulta sempre amb un especialista.