Són les set de la tarda i comença una altra vegada. El plor que no cedeix, la careta vermella, les cames encongides cap a la panxa, i aquesta sensació d’impotència d’haver-ho intentat tot, el pit, el biberó, els braços, el passeig, sense que res funcioni.
Si estàs llegint això amb un nadó en ple còlic del lactant i els ulls plorosos de pur cansament, el primer que vull dir-te no és un consell tècnic: és que no ho estàs fent malament. Un nadó amb còlic plora perquè té còlic, no perquè tu fallis en res.
El segon és que això s’acaba. El còlic és esgotador, però és benigne i transitori, i entendre-ho bé —què és, per què ocorre i què ajuda de debò— ja alleuja part de l’angoixa. Anem-hi amb calma, sense miracles i sense culpa.
Què és exactament el còlic del lactant
Encara que és un dels motius de consulta més freqüents en els primers mesos, el còlic del lactant continua sent, en part, un misteri.
La definició més usada és la clàssica «regla dels tres», que el pediatre Morris Wessel va formular als anys cinquanta: plor intens i inconsolable durant més de tres hores al dia, més de tres dies a la setmana, durant al meu tres setmanes, en un nadó altrament sa i que creix amb normalitat.
Fixa’t en aquesta última part, perquè és la més important: un nadó sa que creix bé. El còlic és el que els pediatres anomenen un quadre benigne i autolimitat.
Sol començar cap a les dues o tres setmanes de vida, arriba al seu punt màxim al voltant de les sis setmanes o els dos mesos, i va desapareixent per si sol entorn del tercer o quart mes.
S’estima que afecta una part molt àmplia dels nadons, les xifres varien molt segons els estudis, des d’al voltant d’1 de cada 10 fins a 3 o 4 de cada 10, així que si t’ha tocat, estàs en molt bona companyia.
Hi ha una dada que a mi em sembla profundament tranquil·litzadora i que gairebé mai s’explica: tots els nadons ploren, i bastant. Els estudis que han mesurat el plor normal troben mitjans de gairebé dues hores al dia en les primeres setmanes.
És a dir, certa quantitat de plor no és un símptoma de res: és part del desenvolupament normal d’un nadó. El còlic és l’extrem d’aquesta corba, no una malaltia a part.
Per què ocorre (i per què ningú et dóna una resposta única)
Si has buscat informació, hauràs notat que cada font diu una cosa diferent. No és casualitat: la causa exacta del còlic no es coneix, i probablement no n’hi ha una de sola, sinó diverses que es combinen de manera diferent en cada nadó. Aquestes són les hipòtesis amb més suport:
- Un sistema digestiu immadur: L’intestí del nadó encara està aprenent a funcionar: a coordinar els seus moviments, a gestionar els gasos, a digerir. Aquesta immaduresa pot generar molèsties.
- La microbiota en formació: En els primers mesos, el nadó està poblant el seu intestí de bacteris. Com s’estableix aquest ecosistema, influït pel tipus de part o l’ús d’antibiòtics, sembla tenir relació amb el còlic.
- Sensibilitat a algun component de l’alimentació: En alguns casos hi ha una intolerància a la proteïna de la llet de vaca, que el pediatre valorarà si ho sospita.
- Un sistema nerviós molt estimulat: Alguns nadons semblen desbordar-se amb la quantitat d’estímuls del món, i el plor de la tarda-nit seria una manera de descarregar aquesta sobrecàrrega.
- La tècnica d’alimentació: Una agafada poc eficaç al pit o una tetina inadequada poden fer que el nadó empassi més aire.
Que no hi hagi una causa única és, en realitat, part de per què cap tractament funciona per a tothom. I per això convé desconfiar de qui et prometi la solució definitiva.
Normal o senyal d’alarma: com distingir-los
Aquesta és probablement la secció més útil, perquè la major angoixa dels pares no és el plor en si, sinó el dubte de si al darrere hi ha alguna cosa greu. Gairebé mai n’hi ha, però convé saber diferenciar-ho.
El plor del còlic típic té un patró bastant reconeixible: apareix sobretot per la tarda-nit, gairebé a la mateixa hora, en un nadó que la resta del dia està bé, menja, guanya pes i té un desenvolupament normal. És intens però previsible.
Convé consultar amb el pediatre sense demora si, en canvi, observes:
- Febre (sobretot en un nadó de menys de tres mesos, sempre és motiu de consulta urgent).
- Vòmits freqüents, abundants o amb aspecte estrany (verdosos, amb sang).
- Sang a la femta o diarrea persistent.
- Rebuig de l’aliment o escassa guanyancia de pes.
- Plor que sona diferent, molt agut o queixumbros, o que apareix a qualsevol hora sense el patró habitual.
- Decaïment, un nadó «apagat», amb menys reactivitat del normal.
- Qualsevol cosa que, senzillament, et faci saltar l’alarma com a mare o pare. Aquesta intuïció mereix una trucada.
El pediatre és sempre la primera porta: és qui confirma que es tracta d’un còlic i descarta la resta. Tot el que ve ara es recolza en això, mai no ho substitueix.
Què pot fer l’osteopatia (amb honestedat sobre l’evidència)
Aquí vull ser especialment clara, perquè a Internet trobaràs afirmacions molt contundents, «l’osteopatia cura els còlics», i no és responsable presentar-ho així.
El que diu l’evidència, amb rigor: les revisions científiques sobre teràpies manuals en el còlic no permeten concloure que siguin eficaços de manera sòlida, sobretot per la qualitat limitada dels estudis disponibles.
Al mateix temps, diversos d’aquests estudis recullen que els pares perceben una reducció en les hores de plor després del tractament. És un terreny amb senyals positius però sense proves contundents, i honestament creu que mereixes saber-ho abans de decidir.
Per què, aleshores, l’osteopatia s’utilitza en còlics i moltes famílies tornen contentes? La lògica de l’abordatge és aquesta.
Durant l’embaràs i el part, el cos del nadó travessa molta mecànica, i a vegades queden petites tensions en zones amb una connexió directa amb la digestió: la base del crani, per on surt el nervi vague, que innerva bona part del sistema digestiu, i el diafragma.
Amb tècniques manuals molt suaus, de l’ordre d’una carícia sostinguda, es busca alliberar aquestes tensions per afavorir que el sistema digestiu del nadó funcioni amb més comoditat.
Vull subratllar el «molt suaus»: en un nadó no es manipula, no es fa cruixir res, no es força. És un contacte delicat i respectuós, i el nadó moltes vegades es relaxa o s’adorm durant la sessió.
La meva manera de plantejar-ho és aquesta: l’osteopatia pot ser una ajuda complementària que, en alguns nadons, contribueix que estiguin més còmodes, dins d’un procés que a més es resoldrà sol amb el temps.
No és una cura miraculosa ni substitueix el pediatre. Si te la benc així, amb els peus a terra, és perquè prefereixo la teva confiança a la teva il·lusió.
El que sí que pots fer a casa aquesta mateixa tarda
Amb osteopatia o sense, hi ha mesures que ajuden a sobreportar les crisis:
- El portatge i el contacte: Molts nadons es calmen amb el contacte pell amb pell o en un portabebès ergonòmic. El moviment i el teu llatit els regulen.
- Posició de panxa a terra sobre el teu avantbraç: L’anomenada «postura del còlic», amb la tripeta recolzada en el teu braç i una mà subjectant, alleuja la pressió dels gasos a alguns nadons.
- Ambient de baixa estimulació per la tarda: Si el teu nadó se sobreestimula, abaixar llums, soroll i activitat en les hores crítiques pot ajudar.
- Revisar la presa: Una bona agafada al pit, o fer pauses per expulsar l’aire amb el biberó, redueix la quantitat de gas que s’empassa. Una assessora de lactància pot marcar la diferència aquí.
- Cuidar-vos a vosaltres: Torneu-vos, demaneu ajuda, i si una crisi us supera, és totalment vàlid deixar el nadó a resguard al bressol uns minuts i respirar. Un adult esgotat no ajuda millor. Això no és egoisme: és part de la cura.
Preguntes freqüents
- El còlic es cura amb osteopatia?
No parlaria de «curar», i desconfia de qui ho faci. El còlic es resol sol amb el temps. L’osteopatia pot ser una ajuda complementària perquè alguns nadons estiguin més còmodes mentre dura, però l’evidència no és concloent i va sempre després del pediatre, no en el seu lloc. - Des de quina edat es pot tractar un nadó amb còlic?
Des de les primeres setmanes, que és just quan sol aparèixer. Les tècniques s’adapten per complet a un nounat i són extremadament suaus. - Quant dura el còlic?
La majoria dels nadons millora clarament cap al tercer o quart mes de vida, i molts abans. És una etapa dura però amb data de caducitat, tot i que en meitat d’una crisi això costi de creure. - Els probiòtics o les herbes funcionen?
Alguns probiòtics concrets han mostrat resultats prometedors en certs nadons, sobretot amb lactància materna, però és una cosa que ha de valorar i pautar el teu pediatre. Les infusions i remeis d’herbolari, en canvi, no estan recomanats sense control mèdic en nadons tan petits.
No esteu soles en això
Si alguna cosa vull que et portis d’aquest article és doble: que el còlic no és culpa teva i que s’acaba.
Mentrestant, mereixes eines per sobreportar-lo i, si vols explorar una ajuda complementària i suau, l’osteopatia pediàtrica pot ser una opció, sempre de la mà del teu pediatre.
A la consulta d’osteopatia pediàtrica de Sant Cugat veiem a molts nadons amb còlic i, sobretot, a moltes famílies esgotades que necessiten que algú els expliqui amb calma què està passant.
Si és el vostre cas i us ve de gust que valorem el vostre petit, demaneu la vostra cita a la clínica i ho mirem junts, sense presses i sense promeses buides.