«Me la podreu corregir?» És la primera pregunta que fan gairebé totes les famílies quan arriben amb el diagnòstic d’escoliosi d’un fill, i també molts adults a qui se l’han detectada de grans.
I mereix una resposta honesta des del principi, perquè en el tractament de l’escoliosi circula tanta promesa exagerada com por innecessària. La resposta sincera és: depèn del tipus i del grau, i gairebé mai consisteix a «endreçar» la columna com qui endreça un filferro.
Prefereixo començar per aquí, amb la veritat per davant, perquè una expectativa realista és el que permet prendre bones decisions. L’escoliosi es pot vigilar, frenar, tractar i acompanyar molt bé.
El que no es pot fer és tractar-la amb eslògans. Així que anem a veure-la amb calma: què és de debò, què signifiquen els graus, quan intervingui cada professional i quin paper real tenen l’osteopatia i la fisioteràpia en tot això.
Què és (i què no és) una escoliosi
Es parla d’escoliosi quan la columna es desvia lateralment més de 10 graus i, això és clau, aquesta desviació s’acompanya d’una rotació de les vèrtebres.
No és simplement «estar torçat» o tenir una mala postura: és una alteració tridimensional de la columna. Per això una escoliosi verdadera no es corregeix posant-se recte ni desapareix en estirar-s’hi.
Això la diferencia de l’actitud escoliòtica, molt més freqüent i molt menys preocupant: una corba funcional, sense rotació, que pot deure’s a una descompensació muscular, una diferència de longitud de les cames o un mal hàbit postural, i que sí que pot millorar quan es corregeix la causa.
Distingir l’una de l’altra és el primer que cal fer, i per això cal una exploració i, quan procedeix, una radiografia.
L’escoliosi afecta aproximadament del 2% al 3% dels adolescents, apareix sobretot en el pic de creixement (entre els 10 i els 14 anys) i és bastant més freqüent en noies, sobretot a mesura que la corba és més gran. En la majoria dels casos és idiopàtica, és a dir, sense una causa única identificable.
El llenguatge dels graus: l’angle de Cobb
Per entendre el tractament cal entendre com es mesura, perquè gairebé totes les decisions depenen d’una xifra: l’angle de Cobb, que s’obté en una radiografia i quantifica com es desvia la corba. A grans trets, el consens mèdic s’organitza així:
- Menys de 10 graus: no es considera escoliosi. Pot ser una actitud escoliòtica o una asimetria lleu.
- De 10 a 25 graus (lleu): l’abordatge habitual és observació i exercici específic. Es fan controls periòdics, sobretot durant el creixement, per vigilar que no progressi.
- De 25 a 45 graus (moderada): aquí sol entrar el cotilles en infants i adolescents que encara creixen, amb l’objectiu de frenar la progressió, acompanyat d’exercici específic.
- Més de 45-50 graus (greu): és el terreny on es pot plantejar la cirurgia (habitualment una fusió vertebral), sobretot si la corba progressa o compromet la funció respiratòria.
Vull subratllar una idea que tranquil·litza moltes famílies: l’objectiu del tractament conservador rarament és «esborrar» la corba. És frenar la progressió, mantenir la funció, controlar el dolor i cuidar la qualitat de vida. I en això, l’evidència és raonablement bona.
El tractament de l’escoliosi en infants i en adults: dos escenaris diferents
L’enfocament canvia molt segons l’edat, així que convé separar-los.
En infants i adolescents
La gran variable és el creixement. Mentre l’os continua creixent, la corba pot progressar ràpidament, i per això aquest és el moment de màxima vigilància i on el cotilles té sentit: no per corregir, sinó per subjectar la progressió fins que acabi el desenvolupament ossi.
La bona notícia és que, ben utilitzat, el cotilles redueix de manera significativa el risc d’acabar en cirurgia. La contrapartida és el seu impacte emocional, que no convé minimitzar: portar cotilles en plena adolescència pesa, i acompanyar aquesta part també forma part del tractament.
En adults
L’escenari és un altre. La corba ja no creix per desenvolupament ossi, tot i que pot progressar lentament amb els anys (s’ha descrit progressió en una part dels adults, generalment molt lenta, de l’ordre d’un grau per any o menys). Aquí l’objectiu rarament és la corba en si, sinó el que genera: dolor, rigidesa, sobrecàrregues musculars i fatiga.
Existeix a més l’escoliosi de l’adult gran, la degenerativa, que apareix de novo pel desgast de la columna. En tots aquests casos, el treball se centra en la funció, la mobilitat i el dolor, no en el nombre de graus.
Què pot fer la fisioteràpia i l’osteopatia (i què no)
Aquí hi ha el cor de l’article, i ho diré amb la mateixa franquesa amb què ho dic en consulta.
El que l’osteopatia i la fisioteràpia no fan: no «col·loquen» vèrtebres rotades ni corregeixen una escoliosi estructural fent que la columna torni a estar recta. Qualsevol que et prometi això t’està enganyant. Una corba estructural, amb rotació vertebral, no es desfà amb les mans.
El que sí que fan, i amb bon suport:
- Exercici terapèutic específic per a l’escoliosi: No val qualsevol exercici. Els mètodes amb més evidència s’anomenen PSSE (exercicis fisioterapèutics específics per a l’escoliosi), i entre ells el mètode Schroth és el més estudiat. Treballen la correcció tridimensional mitjançant postures, respiració dirigida a la zona de la corba i control postural. La literatura recent, inclosos assajos aleatoritzats, recolza que aquests exercicis, sumats al tractament estàndard, ajuden a millorar o estabilitzar l’angle de Cobb i la qualitat de vida, especialment en corbes lleus i moderades.
- Teràpia manual i osteopatia: Per treballar les rigideses, les sobrecàrregues musculars i les compensacions que la corba genera a la resta del cos. No canvien la corba, però sí que milloren molt com es viu amb ella: menys dolor, més mobilitat, millor tolerància a l’activitat.
- Acompanyament del conjunt: L’escoliosi afecta com trepitges, com respires i com es reparteixen les càrregues. Mirar el cos sencer, inclosa la trepitjada, ajuda que les compensacions no generin nous problemes.
Dit de manera senzilla: no canviem la forma de la teva columna, sinó com funciona i com et sents amb ella. I en corbes lleus en creixement, l’exercici específic pot ser una peça que ajudi a evitar que la cosa vagi a més.
Treball en equip: on encaixa cada professional
Això és important i m’agrada deixar-ho clar, perquè protegeix el pacient. L’escoliosi és un bon exemple de per què cap professional no hauria de treballar sol:
- El traumatòleg o el metge de la unitat de columna: És qui diagnostica, mesura l’angle de Cobb, decideix sobre el cotilles i valora la cirurgia. És la referència principal, sobretot en corbes moderades i greus.
- El fisioterapeuta especialitzat: Aplica l’exercici específic i fa el seguiment funcional.
- L’osteòpata: Treballa les compensacions, el dolor i la mobilitat global.
- El podòleg i el suport psicològic: A vegades entren també en joc (si hi ha una asimetria de suport o de longitud de cames que influeix, o per acompanyar adolescents que ho necessiten).
El nostre paper no substitueix mai el del metge. El complementa. Si algú t’ofereix «curar» una escoliosi al marge del circuit mèdic, desconfia’n.
Senyals per demanar una valoració
En un infant o adolescent, convé revisar si observes:
- Un hombre o un maluc més alts que l’altre, o una escàpula més prominent.
- Una gepa o bony d’un costat de l’esquena en inclinar-se cap endavant (el signe més característic).
- La roba que cau desigual o la cintura asimètrica.
- Antecedents familiars d’escoliosi, sobretot en l’etapa de creixement ràpid.
En un adult, el senyal sol ser diferent: dolor d’esquena recurrent, rigidesa, fatiga muscular al final del dia o la sensació d’estar cada vegada més «descompensat».
En ambós casos, el primer pas és una valoració que distingeixi si hi ha una escoliosi estructural o una actitud escoliòtica, i que orienti cap al circuit adequat.
Preguntes freqüents
- L’osteopatia corregeix l’escoliosi?
No corregeix la corba estructural, i desconfia de qui ho prometi. El que sí que fa, i molt bé, és reduir el dolor, millorar la mobilitat i tractar les compensacions que l’escoliosi genera a la resta del cos. En corbes lleus, a més, l’exercici específic ajuda a controlar la progressió. - Els exercicis per a l’escoliosi serveixen de qualcosa?
Els exercicis específics (tipus Schroth), sí: hi ha evidència que recolza el seu paper per estabilitzar la corba i millorar la qualitat de vida, sobretot en corbes lleus i moderades i durant el creixement. Els exercicis genèrics d'»enfortir l’esquena» ajuden a la salut general, però no són el mateix. - El meu fill porta cotilles, també necessita exercici?
Habitualment sí, i es complementen. El cotilles frena la progressió i l’exercici específic treballa el control postural i la musculatura. Molts protocols actuals combinen tots dos. - Soc adult i m’acaben de dir que tinc escoliosi, és greu?
No necessàriament. Moltes escoliosis de l’adult són lleus i estables, i l’objectiu passa a ser la gestió del dolor i de la funció, no la corba. Una valoració et dirà en quin punt et trobes i què té sentit fer.
Amb expectatives realistes, es pot fer molta feina
Si has arribat fins aquí amb la pregunta del principi, «es pot corregir?», vull que et portis una versió més matisada i més útil: pot ser que la corba no s’esborri, però es pot vigilar, frenar en molts casos, i sobretot es pot viure amb ella sense dolor i amb una vida plena. Això és molt, i és realista.
A la nostra consulta a Sant Cugat del Vallès treballem l’escoliosi des d’aquest enfocament honest i en coordinació amb el circuit mèdic: distingim primer de quin tipus de corba parlem, tractem el dolor i les compensacions, i orientem cap a l’exercici específic i l’especialista quan cal.
Si tu o el teu fill teniu una escoliosi o la sospita d’una, demana la teva valoració a la clínica i la mirem amb criteri i sense promeses buides.